"Intento superar-me i assolir objectius petits"

És el segon any que entrena aquest equip: la categoria B del femení cadet juvenil de l'UE Vic Riuprimer. En Pep Sanglas feia de coordinador al mateix club, fins que va veure que el que realment l'omplia era entrenar i “estar amb els nens”. El destí, però, l'ha portat a entrenar un equip femení, una vintena de noies d'entre 14 i 16 anys que l'han endinsat en el complicat món femení. Malgrat que es dedica a la fusteria, el jove de 32 anys té claríssim que el futbol és lo seu, i que si s'hi pogués dedicar no ho dubtaria ni un instant.

Què t'ha portat a entrenar un equip femení? Coordinar és molt maco, dóna molt nom, cobres diners, però no t'aporta res. Jo vaig decidir portar un femení perquè l'any anterior havia pogut veure aquest equip, em va agradar el rol que tenia, veia que no hi havia competició, que eren nenes que ho intentaven i vaig pensar “i si ho proves?” Ho vaig provar, i fantàstic. M'ha aportat tot el que no m'aportava la coordinació. Són noies molt maques. Vinc aquí i m'oblido de tot, m'ho passo bé, riem... 

La temporada passada com va anar?

Vam quedar segones de la lliga i això ens va permetre anar a la Copa Catalunya, on hi juguen les millors de la zona, i vam ser entre les millors de Girona, Osona i el Bages. No vam guanyar però va ser una bona experiència per elles, i fins l'últim partit vam estar lluitant, i va ser una experiència molt xula. S'ho van passar molt bé. Vam anar a jugar al camp del Badalona, a Igualada, i allà ens van penjar, però va ser una bona experiència. Va ser una temporada fantàstica, un èxit.

I com es fa això?

Posant-hi moltes ganes. I són 24 hores. Tu tens la teva feina, però realment el que t'agrada és això, i vens, ja portes coses pensades, mires jugadores... Jo aquí estic amb en Marc, que és el coordinador, i és qui dóna la cara, però a partir del gener ens hi posem, busquem jugadores, idees, pensem què podem fer. Després aquesta idea es pot modelar trenta vegades, però al final acabes fent una cosa, ho intentes, i si et surt, fantàstic. Es fa així, pensant molt, i tenint moltes idees. Per exemple, vam fer les presentacions dels equips a la botiga Muntanya de llibres, i als pares els va agradar molt. És buscar aquella idea que a la gent li agradi.

I que les motivi a elles.

Exacte. Si elles veuen que fas coses per elles, ja venen aquí amb moltes ganes, i això és la base. Venen amb ganes, tenim categories, gaudeixen, i intenten demostrar que són millors que els nois sempre. Estan en un món, el del futbol, que tot i que ha evolucionat molt, continua sent d'homes.

Pregunta obligatòria. Està prou valorat el futbol femení?

Ha millorat molt però ha d'evolucionar molt més, i jo crec que està en la línia de fer-ho, perquè la gent que s'hi està implicant, ho fa seriosament. Es fan uns bons entrenaments, tenen una bona base, i les jugadores que ara tenen entre 13 i 14 anys, formatives, tenen un nivell superior a les que són sèniors, i això és l'indicador que afirma que ho estem fent bé. I elles se n'adonen. El futbol no és d'homes, hi ha moltes dones que poden jugar a futbol, però malauradament és una mica masclista, encara.

No es pot comparar.
No es pot comparar, però és el que tothom fa. Comparar-los no té sentit. El femení és més tècnic, el masculí és més físic, hi ha més cops. Vulguis o no els cossos d'un home i una dona no són els mateixos.

Què els dones a les noies?
Fem una mica de tot. Als entrenaments les has de motivar al màxim. Si entrenes molt bé, acabaràs jugant molt bé, i si vens a passar l'estona, el diumenge passaràs l'estona. I elles no són tontes, són molt llestes, són una passada. I a part dels entrenaments, tenim una pàgina de facebook, on pengem vídeos, coses que a elles les activin. El que treballem més és l'activació, no la motivació. Abans d'un partit passem algun vídeo, diem alguna cosa que les activi, recordem coses que han fet, treballem l'esperit de superació. L'any passat vam fer tres sessions de vídeo. Vam passar la selecció espanyola quan va guanyar el Mundial, perquè era un exemple de com un equip pot arribar a guanyar amb set partits el màxim nivell. També vam passar el vídeo d'Iñaki Ochoa de Olza, que era un alpinista que va morir a l'Annapurna, i van intentar treure'l. Era per reflectir el treball en equip. També vam passar un vídeo d'un corredor de fons que ha tingut moltes lesions, però que al final ha acabat aconseguint el seu objectiu. Vam treballar la superació de les lesions, el treball en equip, i com es pot aconseguir el que un vol.

O sigui que no només feu entrenaments físics.
No. Intentem barrejar-ho una mica perquè tingui més al·licient. A elles també els agrada.

I a tu què t'aporta?
M'agrada molt, m'aporta tot. M'ho passo molt bé, i també intento superar-me i aconseguir objectius petits. Nosaltres amb l'equip formatiu no hem d'assolir objectius de punts ni de partits, però si que hem d'anar marcant objectius que elles, al llarg de la temporada vagin realitzant. A mi m'aporta felicitat, diversió, aquests valors que a la feina no els trobes.

Què és el que més t'agrada?
Conèixer-les. Jo sempre havia portat nois. Però a les noies els agrada molt el contacte amb tu. 

Ha de ser força diferent.
Si, ho senten més, són més sensibles, les pots motivar molt més ràpid per aquesta mica de sensibilitat més, tot i que en els nois també hi és, però els costa més treure-ho. Amb les noies, la reacció pot arribar a ser massa i tot. I de vegades has de vigilar aquesta activació.

També has après com tractar les noies...
Quan has de treballar amb 18 noies, pots trobar coses que no t'hauries imaginat mai, però també és divertit, i és una manera d'entendre-les. Sort en tinc de l'Ester (segona entrenadora), que m'ajuda molt. Ha d'haver-hi sempre una persona femenina. Jo, tot sol, se m'escaparia tot. Hi ha moments que no me'n assabento de res, i l'Ester se'n adona de tot, i a partir d'aquí pots treballar més bé, pots saber què els passa.

Com pinta aquesta temporada?
No ho sé. En principi, ens hem marcat l'objectiu de fer formació. Passar a jugar futbol 7 a futbol 11 fa que canviïn molts conceptes, l'objectiu és que elles aprenguin a situar-se dins del camp, que estiguin còmodes. Després, si surt bé, et pots trobar a mitja temporada que has de buscar un altre tipus d'objectius. Bàsicament és que elles aprenguin molt la tècnica, que treballin molt el gest tècnic. Per això separem molt bé les categories A i B. Elles saben que tenen els seus minuts, que no és competició, tenen assegurats 40 minuts, i el que fem és formació al màxim, per poder-ho treballar el cap de setmana.

Escolta la música que agrada al nostre entrevistat, escolta la llista de reproducció de Pep Sanglas  a:





Fotografia: Mia Coll

Enmtrevista: Sara Blázquez   

Els protagonistes del VicSona

Open publication - Free publishing - More mas de bigues

Tot i que fa molts dies que no publiquem cap entrevista Informal, avui, en publiquem vuit de cop. Aquesta vegada, una mica diferents. Hem entrevistat i fotografiat els grups seleccionats per tocar els dies 7 i 8 de juliol a la mostra de grups joves VicSona: Artús Roca'n'Roll, Erase, Galcats, Full Eggs Rhythm, Bonobos, Canvi de Plans, Emma Goldman i Mates Mates. La cosa promet! Us esperem a l'Orfeó!

http://www.vicjove.cat/2011/06/vicsona-2011-els-protagonistes.html

Moltíssimes gràcies a tots els grups, al Vic Jove, a en Josep Maria, al Mas de Bigues... a tothom!!

Entrevistes: Sara Blázquez
Fotografia: Mia Coll

“A les acampades s'ha recuperat l'espai públic per a l'ús públic”

“No sóc ni dels més perjudicats, ni dels més beneficiats. Estic a l'atur, he cobrat fins aquest mes passat. Les feines que he tingut han estat temporals, i amb això he anat fent. Estic acabant l'últim any de Ciències Polítiques. I el futur no és gaire esperançador.” Amb 25 anys, Albert Castells reclama un futur millor des de l'acampada de la Plaça Major de Vic.

Què hi fas aquí? Per què estàs indignat?

Per moltes coses. Estem en un moment on estan canviant moltes coses, estem perdent molts drets que s'havien guanyat a base de lluites. S'estan prenent decisions que depenen del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, i el Banc Central Europeu, que són institucions molt poc democràtiques, i no em sembla bé que aquesta gent hagi de decidir sobre una cosa tan important com és l'economia, que afecta gairebé tots els aspectes de les nostres vides. Aquesta és la meva indignació. Sento que m'estan robant la vida.

T'imaginaves fa uns anys que ara ens trobaríem així?

Jo crec que ara ha explotat, però és una cosa que s'anava gestant. Vam patir les retallades a l'educació amb el procés de Bolonya, ja feia temps que els sindicats tampoc representaven els drets dels treballadors, ja feia temps que el sistema que tenim, que porta aquesta etiqueta de democràcia, no era capaç de representar els nostres interessos. Jo esperava que arribés un moment que sentíssim que tenim dret a qüestionar-nos el sistema en el que volem viure, que tenim dret a pensar i imaginar altres formes de viure.

Com és el món que t'imagines?

El que està clar és que aquí no hi volem viure, i això ja és molt important. El primer objectiu, que ja s'ha aconseguit, és que es comenci a parlar públicament d'aquestes coses, i que tingui un ressò. Els objectius tots els sabem, el problema és com els portem a terme. Jo vull un món on hi pugui viure i senti que és just, més igualitari, que les decisions que prenguem afavoreixin no les grans empreses, ni els bancs, ni la gent que especula; sinó que ens afavoreixin a tots, on ens puguem comunicar més uns amb els altres, on aquests valors tan individualistes, de competència, de cadascú a casa seva, es trenquin, i es pugui estar al carrer, compartir. Si vivim junts, hem de decidir junts.

Què es fa a les acampades?

S'ha fet una cosa molt important que és recuperar l'espai públic per l'ús públic. Amb la llei del civisme ens havien prohibit una mica l'ús de les places: no es pot jugar a futbol, no es pot patinar, no s'hi pot estar estirat, només es pot tenir una terrassa i anar a la terrassa a consumir. També hi ha una politització de la gent, la gent va allà, i a partir dels seus problemes personals parla de política, i es qüestiona coses. I no es parla de la política dels partits, sinó dels problemes que tenim i com ens afecten. A més, es debat sobre com canviar això, i establir uns objectius mínims, però per mi no és tan important això, és més important el procés. A les acampades s'aprèn, s'aprèn a parlar, s'aprèn a escoltar, a treballar amb assemblea, i es gesta un nou moviment que aposta per un canvi, i com plantejar aquest canvi, com tirar endavant la lluita, i com defensar-nos de tots els atacs que estem rebent.

I d'ara endavant què?

Les acampades s'acabaran tard o d'hora, però ja s'ha demostrat que hi ha tot de coses que no ens agraden, està començant un moviment que no sé com acabarà. El que està clar és que la gent posarà més resistència a totes les polítiques de retallades de drets socials, que serà molt menys tolerant amb els escàndols polítics, i que hi ha una voluntat de mobilització, d'exigència i de construir des de la societat. Si ells no ens ho donen ens ho farem nosaltres.

Què podem fer els joves a nivell quotidià per redreçar el nostre futur?

Hi ha la part del comportament responsable, banca ètica, comerç just... Això és molt important i s'ha parlat molt a les acampades. Però sobre tot el que hem de fer és parlar amb la gent que coneixem, i parlar amb els nostres pares, parlar amb els nostres avis, amb la nostra família, amb la gent que ens trobem al carrer, al bar... Estendre això que s'ha creat a les places. Polititzem una mica la societat, que la gent en parli, que se sàpiga què passa. A nivell col·lectiu podem construir moltes coses, però a nivell personal podem intentar parlar amb la gent i fer que tot vagi creixent, que no ens hem de deixar trepitjar ni a la feina, ni pels bancs, i que hem de defensar els nostres drets. Aquest és el canvi d'actitud que és més important. La resta ja l'anirem trobant.

Escolta la música que agrada al nostre entrevistat, escolta la llista de reproducció de l'Albert Castells  a:

Fotografia: Mia Coll

Enmtrevista: Sara Blázquez   

“Compartir és viure”

És com un retorn a l'origen. Tant Oriol Sala com Kilian Quincoces van començar la seva relació amb el món de l'hosteleria al Gravat, on es van conèixer, el primer com a cuiner i el segon com a cambrer. “Jo vaig començar aquí per necessitat, necessitava una feina i un sou”, diu Sala, “i mica en mica em va anar fent gràcia la cuina”.

Després de treballar uns anys al Gravat “per necessitat”, Oriol Sala s'ha anat cuinant una interessant trajectòria com a cuiner. Ha estat a les cuines de restaurants com L’Estanyol, Ca l’U, El Bulli, Les Petxines o La Panxa del Bisbe, al costat de cuiners com Nandu Jubany, Jordi Parramon, Paco Guzman o Xavi Codina. També ha treballat a Nova York, on va fer de xef d'un restaurant de cuina catalana a Manhattan. “Són llocs on he entès més que après”, diu Sala. El jove cuiner, de formació luthier, es treu mèrit. “Al Gravat fem una cuina normal, però de tot arreu, i fem servir tècniques molt barrejades. Sembla contradictori, però el conjunt té molt sentit”.

Qui dóna la cara i la benvinguda, però, és Kilian Quincoces. El seu destí tampoc anava encaminat a l'hosteleria, de fet, va cursar estudis de cinema. “Gaudeixo molt amb aquesta feina, és molt dura però et dóna moltes satisfaccions. T'ho pots arribar a passar molt bé, passen coses molt divertides i molt maques”, assegura Quincoces. I és que el Gravat no és només un bar o un restaurant, “intentem fer les coses d'una altra manera”, diu el jove cambrer. Per ell, el més important és que “la gent estigui a gust al màxim. La gent està responent molt bé i és molt gratificant. És una satisfacció professional que la gent acabi contenta i t'ho digui”.
Els dos joves han intentat recuperar l'esperit de l'emblemàtic Gravat, obert des de 1995 al carrer Sant Miquel de Vic. “Abans era el bar de tothom, i ara volem que també ho sigui”, diu Quincoces. A més, han volgut ressuscitar l'activisme cultural que sempre l'ha caracteritzat. Al bar s'hi fan exposicions, concerts, i espectacles escènics de petit format. Ara, per exemple, les parets del Gravat acullen una exposició sobre l'amor, on han participat més d'una cinquantena d'artistes de disciplines ben diferents. “Tothom qui ve pot arribar a exposar el seu art al Gravat”, diu en Kilian.
Després de traspassar la porta, sembla que l'art sigui a les parets, però no s'acaba aquí. Dins la cuina, l'Oriol fa una feina artesanal, barrejant tècniques, textures i sabors, “El més maco és poder-ho compartir. Compartir és viure”.

 pots saber més coses dels nostres entrevistats a :

http://elgravat.com/

http://twitter.com/#!/elgravatgpv

Entrevista: Sara Blázquez

Fotografia: Mia Coll

"Buscant la perfecció, encara ets més infeliç"

   Són iguals però diferents, els canvia el pentinat, però la resta és el mateix. A cadascuna li falta un sentit, però no se n'adonen. Així són les nines de la Núria Vall Saborit, de 33 anys, una col·lecció de sis quadres pintats sobre fusta de cirerer, que fins el 29 de maig estan exposades al Casino de Vic. Nununina, així es diu la mostra.

“El que vull transmetre és l'acceptació d'un mateix, amb les seves limitacions”, diu Vall. Però les seves creacions són també una crítica a la societat, “no es pot ser perfecte. Buscant la perfecció encara ets més infeliç. Tu decideixes si t'acceptes tal com ets i ets feliç, o busques ser com no ets, i ets infeliç”. Ella, sens dubte, ha triat la primera opció. “He trobat una cosa que m'identifica, que em fa sentir bé”.

Li encanta l'art japonès, pinta sobre fulloles de cirerer amb oli, “volia donar importància al suport, m'agrada que la pintura quedi transparent”. A més, té la mania de pintar només amb colors primaris, “i si en necessito d'altres, els creo”. Les seves creacions són molt senzilles, però molt delicades. L'expressió de les nines no et deixa indiferent, com nines de porcellana.

La idea va néixer quan, fa un any, la Núria sempre es pintava a ella mateixa, però sempre trista. Ella no se n'adonava, però les seves pintures li van fer veure que estava desanimada. “És curiós perquè aquest bloqueig m'ha ajudat a obrir-me”. Les nines, en el fons, són ella mateixa.

Nununina és el projecte final d'Arts Aplicades al Mur, que la Núria està estudiant a l'Escola d'Arts i Oficis de Vic. Però el projecte no s'acaba aquí. Inconscientment, sempre hi ha barrejat roba a les seves creacions, “no m'agrada el món de la moda de passarel·les, ni tan sols em compro roba de temporada, però m'agrada”, i aquest no és una excepció. Amb només quinze anys va aprendre a fer banyadors, i ara ja en té una col·lecció esperant per ser estampats amb les sis nines. Núria Vall ha creat com una marca personal.

“Abans tenia por d'equivocar-me, però ara tinc ganes de moure l'obra, d'ensenyar-les”. La Núria Vall ha descobert que la satisfà fer aflorar sensacions en els altres amb les seves nines, i això la motiva, “molta gent m'ha dit que li ha agradat. Jo no m'havia plantejat ensenyar les coses que pintava, però ara m'he motivat”. Repte superat.

Viu envoltada d'art. La Núria treballa a la Galeria d'Art El Carme, de Vic, “això m'ha aportat passió per l'art. Sóc fanàtica. He anat a Londres només a veure museus”. Vall és conscient que cada vegada aprecia més l'art, i es va obrint a altres disciplines artístiques. Li encanta. “M'agradaria poder pintar i viure d'això”, diu, però no renega del que ara té, “m'agradaria combinar les dues coses”.

 

  

Escolta la música que agrada a l'entrevistada, escolta la llista de reproducció de la Núria Vall Saborit a:

 

 

I si vols saber més sobre el que fa: http://nununina.blogspot.com/

Fotografia: Mia Coll

Entrevista: Sara Blázquez

“La muntanya no és un rocòdrom”

Compagina la seva feina d'integrador social en un institut de Vic amb la seva gran passió: l'escalada. Ferran Guerrero té 33 anys, i des dels 14 que hi està implicat, “és un món que t'enganxa”. Però és que en Ferran no escala i prou, sinó que també és un dels impulsors de la sala de boulder La Farinera de Vic, i dissenya preses d'escalada per a diverses empreses.

Natural de Barcelona, va treballar durant anys en una sala de boulder, i allà hi va fer molts contactes, “una cosa porta a l'altra”, diu, “i em van proposar muntar Bloc Area, una empresa de construcció de preses d'escalada, que ara es diu Gárgola”. Anys després el destí el va portar a Vic, i es va adonar que “no hi havia cap lloc per entrenar”, així que va decidir muntar una associació i una sala d'escalada amb tres companys més.

“No conec cap altra cosa que t'enganxi tant”, diu Guerrero, “i amb Internet encara és pitjor perquè la gent hi penja vídeos, creen blogs... A més, s'està creant un mercat com als Estats Units, de roba, sales d'escalada... És una manera de viure”. Ell mateix va crear un blog fa més de tres anys, el que potser no s'esperava és que arribaria a tenir una mitjana de 500 visites diàries. “Parlo de tot el que conec sobre l'escalada. Hi penjo vídeos, croquis, llocs, patrocinis, faig ressenyes de pel·lícules... Estic al dia de tot el que passa al món de l'escalada, però hi ha gent que està molt obsessionada i no sé si això és bo o dolent. A mi em comença a preocupar”.

Els aficionats osonencs a l'escalada potser el coneixen per ser un dels impulsors de La Farinera, la única sala d'escalada de la comarca. “Buscàvem un petit local per entrenar nosaltres, i per si volia venir més gent”. I van trobar La Farinera, una antiga fàbrica. Ara són una associació esportiva, i fins i tot tenen un equip de competició, “són quatre nanos que competeixen en les modalitats d'escalada esportiva i boulder”. Dos d'ells estan a la selecció catalana.

El cap d'en Ferran no para d'imaginar i crear nous projectes, per això no és d'estranyar que el seu somni sigui aconseguir una fàbrica gegant i muntar el rocòdrom més gran de Catalunya, “tinc temps i tots els coneixements”. De moment, però, es conforma a fer créixer La Farinera, que té 65 socis fixes i per on hi passen més de 100 persones cada setmana.

La seva passió passa, fins i tot, pel disseny de noves preses per les parets de les sales d'escalada. En Ferran és també impulsor de la marca Psyco, “aquí hi ha moltes preses europees, però als Estats Units hi ha preses gegants i diferents. Jo volia aportar el que ningú aportava aquí”. Fins que una empresa el va fitxar. Després d'una aturada va penjar a la xarxa fotografies de preses que havia dissenyat. “Va ser un fenomen, la gent es torna boja”. Actualment, Psyco dissenya per a empreses com Gárgola, Rocódromo i Didak's, “sóc un friki de la presa”, afegeix rient.

“Amb 20 anys volia viure de l'escalada, però amb 33 ja sé que això no és viable”, reconeix Guerrero. Tot i així, és un referent en el món de l'escalada, i cada dia es relaciona amb molts joves que s'endinsen en aquest món. Què els diries? “Molts d'ells no respecten la muntanya, es pensen que és un rocòdrom, però l'entorn és molt fràgil. Hi ha moltes zones que s'estan tancant i d'altres que estan massificades. Jo els diria que cuidin el que hi ha”.  

 

 

Fotografia: Mia Coll

Entrevista: Sara Blázquez

  Escolta la música que agrada al nostre entrevistat
    Escolta la llista de reproducció de Ferran Guerrero a:

I si vols saber més sobre el que fa: 

http://boulderlafarinera.wordpress.com/  

http://rotpunktholds.blogspot.com/

http://psycoartholds.wordpress.com/

 

“Els joves d'ara som la generació més formada amb feines menys qualificades”

És l'orientadora laboral de l'Oficina Jove d'Osona. Ajuda joves d'entre setze i trenta-cinc anys a buscar feina o fer-se el seu propi projecte professional. “Els ajudo a fer el currículum, la carta de presentació, els dono eines perquè ells sols puguin resoldre els dubtes que tinguin.”, diu la Michela Silocchi, de només 24 anys.

Tot i que l'oficina està ubicada a Vic, la Michela atén joves de tota la comarca, “la majoria de joves que venen tenen poques eines per fer-ho sols, busquen feina, alguns provenen del fracàs escolar, altres volen canviar de feina”. I és que segons diu, la seva ocupació li permet tractar, sobre tot, amb dos perfils de joves “aquells que fa deu anys van deixar d'estudiar per anar-se'n a treballar, i ara amb la crisi s'han quedat sense feina; i joves molt formats que fan feines no qualificades.” Davant aquest problema, Silocchi no dubta a assegurar que “els joves d'ara som la generació més formada amb feines que no són per nosaltres”.

Potser és per això que molts joves es plantegen la idea de marxar a treballar a l'estranger. I qui millor per assessorar aquesta demanda que la Michela, que ho ha viscut en primera persona. Ella va néixer a Itàlia, a un poblet prop de Parma, on hi va estudiar Educació Social i Cultural a la Universitat de Bologna. “M'agrada viatjar, i tenia molt clar que volia fer un Erasmus”. El més curiós de tot és que el que no tenia clar era el seu destí, “ho vaig decidir llançant una moneda a l'aire”, i la moneda va dir Vic.

“Jo recomano marxar a l'estranger, és una experiència molt enriquidora, és un canvi de tot: de quotidianitat, de ritme, de gent, adquireixes seguretat...”. Aquests són els avantatges a nivell personal, però per altra banda “està marxant gent amb molt coco”, diu la Michela. Viatjar, segons ella, entra dins el procés de formació, “els joves ens hem de formar tant professionalment, com personalment”.

La Michela Silocchi volia marxar un any, però ja en fa cinc que és a Vic. “Vaig decidir quedar-me a viure aquí i continuar els estudis a distància”. Tant li ha agradat aquest canvi , que va acabar els seus estudis amb una tesi sobre l'educació de Catalunya abans i després del franquisme. “Em va agradar molt perquè he entès el que hi ha darrera la història de Catalunya, m'ha permès entendre les dinàmiques que hi ha aquí, i compartir-les”.

No és gaire difícil copsar que el que més satisfà la Michela de la seva feina és poder ajudar la gent, “els joves som el col·lectiu amb més dificultats”, diu, “jo vaig viure aquestes dificultats com a estrangera, i m'hagués agradat que algú m'ajudés”. Ella està contenta quan veu els joves contents. I no és gaire difícil la creació de complicitat amb la Michela, “el procés no és gens burocràtic, és de tu a tu, de jove a jove”. Però no oblidem que l'atur juvenil és d'un 40% a Catalunya. Una recomanació? “Formar-se com a professionals, com a persones, amb allò que els agrada, crear-se un projecte professional. La vida dóna moltes voltes, però hem de tenir clar cap a on volem anar, i no perdre ànims i autoestima. El més important és entendre que no és un problema individual, sinó que és un problema social.”

“Que com em veig d'aquí uns anys? Em veig aquí, animada a seguir amb aquesta feina, o en l'àmbit dels joves i del treball, amb moltes idees i inquietuds”.

  Escolta la música que agrada  a la nostra entrevistada
    Escolta la llista de reproducció de la Michela a:

I si vols saber més sobre el que fa:

http://www.oficinajove.cat/osona

http://www.oficinajoveosona.blogspot.com

Entrevista: Sara Blázquez

Fotografia: Mia Coll