martes, 24 de mayo de 2011

“Compartir és viure”



És com un retorn a l'origen. Tant Oriol Sala com Kilian Quincoces van començar la seva relació amb el món de l'hosteleria al Gravat, on es van conèixer, el primer com a cuiner i el segon com a cambrer. “Jo vaig començar aquí per necessitat, necessitava una feina i un sou”, diu Sala, “i mica en mica em va anar fent gràcia la cuina”.
Després de treballar uns anys al Gravat “per necessitat”, Oriol Sala s'ha anat cuinant una interessant trajectòria com a cuiner. Ha estat a les cuines de restaurants com L’Estanyol, Ca l’U, El Bulli, Les Petxines o La Panxa del Bisbe, al costat de cuiners com Nandu Jubany, Jordi Parramon, Paco Guzman o Xavi Codina. També ha treballat a Nova York, on va fer de xef d'un restaurant de cuina catalana a Manhattan. “Són llocs on he entès més que après”, diu Sala. El jove cuiner, de formació luthier, es treu mèrit. “Al Gravat fem una cuina normal, però de tot arreu, i fem servir tècniques molt barrejades. Sembla contradictori, però el conjunt té molt sentit”.

Qui dóna la cara i la benvinguda, però, és Kilian Quincoces. El seu destí tampoc anava encaminat a l'hosteleria, de fet, va cursar estudis de cinema. “Gaudeixo molt amb aquesta feina, és molt dura però et dóna moltes satisfaccions. T'ho pots arribar a passar molt bé, passen coses molt divertides i molt maques”, assegura Quincoces. I és que el Gravat no és només un bar o un restaurant, “intentem fer les coses d'una altra manera”, diu el jove cambrer. Per ell, el més important és que “la gent estigui a gust al màxim. La gent està responent molt bé i és molt gratificant. És una satisfacció professional que la gent acabi contenta i t'ho digui”.
Els dos joves han intentat recuperar l'esperit de l'emblemàtic Gravat, obert des de 1995 al carrer Sant Miquel de Vic. “Abans era el bar de tothom, i ara volem que també ho sigui”, diu Quincoces. A més, han volgut ressuscitar l'activisme cultural que sempre l'ha caracteritzat. Al bar s'hi fan exposicions, concerts, i espectacles escènics de petit format. Ara, per exemple, les parets del Gravat acullen una exposició sobre l'amor, on han participat més d'una cinquantena d'artistes de disciplines ben diferents. “Tothom qui ve pot arribar a exposar el seu art al Gravat”, diu en Kilian.
Després de traspassar la porta, sembla que l'art sigui a les parets, però no s'acaba aquí. Dins la cuina, l'Oriol fa una feina artesanal, barrejant tècniques, textures i sabors, “El més maco és poder-ho compartir. Compartir és viure”.


 pots saber més coses dels nostres entrevistats a :














Entrevista: Sara Blázquez
Fotografia: Mia Coll

martes, 10 de mayo de 2011

"Buscant la perfecció, encara ets més infeliç"




   Són iguals però diferents, els canvia el pentinat, però la resta és el mateix. A cadascuna li falta un sentit, però no se n'adonen. Així són les nines de la Núria Vall Saborit, de 33 anys, una col·lecció de sis quadres pintats sobre fusta de cirerer, que fins el 29 de maig estan exposades al Casino de Vic. Nununina, així es diu la mostra.
“El que vull transmetre és l'acceptació d'un mateix, amb les seves limitacions”, diu Vall. Però les seves creacions són també una crítica a la societat, “no es pot ser perfecte. Buscant la perfecció encara ets més infeliç. Tu decideixes si t'acceptes tal com ets i ets feliç, o busques ser com no ets, i ets infeliç”. Ella, sens dubte, ha triat la primera opció. “He trobat una cosa que m'identifica, que em fa sentir bé”.
Li encanta l'art japonès, pinta sobre fulloles de cirerer amb oli, “volia donar importància al suport, m'agrada que la pintura quedi transparent”. A més, té la mania de pintar només amb colors primaris, “i si en necessito d'altres, els creo”. Les seves creacions són molt senzilles, però molt delicades. L'expressió de les nines no et deixa indiferent, com nines de porcellana.
La idea va néixer quan, fa un any, la Núria sempre es pintava a ella mateixa, però sempre trista. Ella no se n'adonava, però les seves pintures li van fer veure que estava desanimada. “És curiós perquè aquest bloqueig m'ha ajudat a obrir-me”. Les nines, en el fons, són ella mateixa.
Nununina és el projecte final d'Arts Aplicades al Mur, que la Núria està estudiant a l'Escola d'Arts i Oficis de Vic. Però el projecte no s'acaba aquí. Inconscientment, sempre hi ha barrejat roba a les seves creacions, “no m'agrada el món de la moda de passarel·les, ni tan sols em compro roba de temporada, però m'agrada”, i aquest no és una excepció. Amb només quinze anys va aprendre a fer banyadors, i ara ja en té una col·lecció esperant per ser estampats amb les sis nines. Núria Vall ha creat com una marca personal.
“Abans tenia por d'equivocar-me, però ara tinc ganes de moure l'obra, d'ensenyar-les”. La Núria Vall ha descobert que la satisfà fer aflorar sensacions en els altres amb les seves nines, i això la motiva, “molta gent m'ha dit que li ha agradat. Jo no m'havia plantejat ensenyar les coses que pintava, però ara m'he motivat”. Repte superat.
Viu envoltada d'art. La Núria treballa a la Galeria d'Art El Carme, de Vic, “això m'ha aportat passió per l'art. Sóc fanàtica. He anat a Londres només a veure museus”. Vall és conscient que cada vegada aprecia més l'art, i es va obrint a altres disciplines artístiques. Li encanta. “M'agradaria poder pintar i viure d'això”, diu, però no renega del que ara té, “m'agradaria combinar les dues coses”.

 
  
Escolta la música que agrada a l'entrevistada, escolta la llista de reproducció de la Núria Vall Saborit a:
 




 
I si vols saber més sobre el que fa: http://nununina.blogspot.com/




Fotografia: Mia Coll
Entrevista: Sara Blázquez

lunes, 2 de mayo de 2011

“La muntanya no és un rocòdrom”


Compagina la seva feina d'integrador social en un institut de Vic amb la seva gran passió: l'escalada. Ferran Guerrero té 33 anys, i des dels 14 que hi està implicat, “és un món que t'enganxa”. Però és que en Ferran no escala i prou, sinó que també és un dels impulsors de la sala de boulder La Farinera de Vic, i dissenya preses d'escalada per a diverses empreses.
Natural de Barcelona, va treballar durant anys en una sala de boulder, i allà hi va fer molts contactes, “una cosa porta a l'altra”, diu, “i em van proposar muntar Bloc Area, una empresa de construcció de preses d'escalada, que ara es diu Gárgola”. Anys després el destí el va portar a Vic, i es va adonar que “no hi havia cap lloc per entrenar”, així que va decidir muntar una associació i una sala d'escalada amb tres companys més.
“No conec cap altra cosa que t'enganxi tant”, diu Guerrero, “i amb Internet encara és pitjor perquè la gent hi penja vídeos, creen blogs... A més, s'està creant un mercat com als Estats Units, de roba, sales d'escalada... És una manera de viure”. Ell mateix va crear un blog fa més de tres anys, el que potser no s'esperava és que arribaria a tenir una mitjana de 500 visites diàries. “Parlo de tot el que conec sobre l'escalada. Hi penjo vídeos, croquis, llocs, patrocinis, faig ressenyes de pel·lícules... Estic al dia de tot el que passa al món de l'escalada, però hi ha gent que està molt obsessionada i no sé si això és bo o dolent. A mi em comença a preocupar”.
Els aficionats osonencs a l'escalada potser el coneixen per ser un dels impulsors de La Farinera, la única sala d'escalada de la comarca. “Buscàvem un petit local per entrenar nosaltres, i per si volia venir més gent”. I van trobar La Farinera, una antiga fàbrica. Ara són una associació esportiva, i fins i tot tenen un equip de competició, “són quatre nanos que competeixen en les modalitats d'escalada esportiva i boulder”. Dos d'ells estan a la selecció catalana.
El cap d'en Ferran no para d'imaginar i crear nous projectes, per això no és d'estranyar que el seu somni sigui aconseguir una fàbrica gegant i muntar el rocòdrom més gran de Catalunya, “tinc temps i tots els coneixements”. De moment, però, es conforma a fer créixer La Farinera, que té 65 socis fixes i per on hi passen més de 100 persones cada setmana.
La seva passió passa, fins i tot, pel disseny de noves preses per les parets de les sales d'escalada. En Ferran és també impulsor de la marca Psyco, “aquí hi ha moltes preses europees, però als Estats Units hi ha preses gegants i diferents. Jo volia aportar el que ningú aportava aquí”. Fins que una empresa el va fitxar. Després d'una aturada va penjar a la xarxa fotografies de preses que havia dissenyat. “Va ser un fenomen, la gent es torna boja”. Actualment, Psyco dissenya per a empreses com Gárgola, Rocódromo i Didak's, “sóc un friki de la presa”, afegeix rient.
“Amb 20 anys volia viure de l'escalada, però amb 33 ja sé que això no és viable”, reconeix Guerrero. Tot i així, és un referent en el món de l'escalada, i cada dia es relaciona amb molts joves que s'endinsen en aquest món. Què els diries? “Molts d'ells no respecten la muntanya, es pensen que és un rocòdrom, però l'entorn és molt fràgil. Hi ha moltes zones que s'estan tancant i d'altres que estan massificades. Jo els diria que cuidin el que hi ha”.  

 
 
Fotografia: Mia Coll
Entrevista: Sara Blázquez

  Escolta la música que agrada al nostre entrevistat
    Escolta la llista de reproducció de Ferran Guerrero a:

I si vols saber més sobre el que fa: