Informals: “Tinc moltes ganes d’anar a pintar a Nova York, aquest estiu ho faré”

Entrevista a MORTA55, pintor de graffiti

Està a punt de fer vint-i-cinc anys però ja en fa deu que pinta els carrers. La majoria de gent el coneix per Morta, més que pel seu nom, encara que als seus graffitis gairebé sempre treballa les lletres RASH. Ens trobem al carrer Torelló, on està acabant un mur que va començar a pintar amb uns amics, la majoria de fora. Assegura que és tot un món, això del graffiti, ja ho pot ben dir: fins i tot el to de trucada del seu mòbil és el so d’un esprai.

Per què Morta?

Va haver una època, quan estava a l’escola, que quan dibuixava la taula, no sé perquè, pintava Mortadelos, i un dia escrivint el nom em vaig quedar a mitges. Es va posar de moda el graffiti i vaig començar a signar amb aquest nom. I així es va quedar.

Què és el que més t’agrada del món del graffiti?

Que et vas superant, i sempre busques trobar coses noves. Sempre hi ha un dia que fracasses, i el dia següent intentes anar a més, amb idees noves... És una manera de superar-te a tu mateix.

Però per tu és un hobby.

Hi ha gent que viu d’això, però és molt cardat, sobre tot aquí a Vic. La gent veu que pintes el carrer, i es pensa que li aniràs a pintar a casa de gratis, que pagant-te la pintura ja n’hi ha prou. Però una cosa és pintar perquè vols i una altra és anar a pintar un restaurant, o un negoci.

Falten llocs per poder anar a pintar?

No. El graffiti va néixer com un moviment il·legal, es van començar pintant els vagons de tren de Nova York. És una part més del joc, igual que les signatures que es fan pel carrer. Per poder fer això has de començar fent signatures.

T’agradaria que hi hagués més llibertat?

Sí, però aquí a Vic ho tenim bastant bé. L’ajuntament se’ns porta molt bé. Ens han donat alguns murs, i l’alcalde ens va dir que li presentéssim idees. S’ha notat el canvi, abans amb en Jacint i amb en Solà era molt cardat.

Com n’has après?

Vas creixent i vas coneixent gent nova, i aprens d’ells. Sempre t’acabes fent amb algú que en sap més. Jo, per exemple, he crescut amb els Narkograficks, i el fet d’anar amb gent que en sap més que tu, fa que hi vagis més motivat. Això és el que et fa créixer.

Pensaves que et pogués atrapar tant?

No, però ara estic atrapadíssim! A la feina, si tinc un paper per anar guixant, sempre vaig fent firmes. Ja és un vici, a la mínima que pots, fas alguna cosa.

De què treballes?

En una empresa de disseny gràfic, però no és una feina creativa, fem rètols de botiga i quatre coses d’aquestes. La part creativa que no tinc allà, l’exploto aquí.

Què vols transmetre?

És per dir “aquí estic jo, existeixo”. És deixar el meu nom a tants llocs com pugui, i si ho puc fer amb més estil, millor.

Un dia vas decidir viatjar i pintar en altres països. Què n’esperes?

Conèixer gent nova. M’agrada molt. El meu pare sempre ha viatjat molt, i és com un vici que m'ha enganxat ell. Sempre que tinc un moment, m’escapo.

I quines diferències has descobert viatjant?

Cada país ha creat el seu estil, i amb Internet ja s’ha fet tot molt més homogeni. Ha fet que tot s’unifiqui molt, els estils s’han barrejat, però fa deu o quinze anys cada zona tenia el seu estil marcat. Podies saber quin estil era el de Barcelona, quin el de Madrid, el de França... És tot un mundillo, que si t’hi fiques dins és ben parit, és una forma de vida.

Què estàs pintant ara als carrers?

Això és un mur més, però normalment quedem per fer una peça cada setmana. Busquem una paret i ens dividim l’espai. Vam tenir una època que intentàvem unificar-ho tot, fent una composició maca, però ara m’agrada més el graffiti més de peça. Cadascú té el seu espai, fem un fons una mica comú, ens posem d’acord amb colors, però cadascú deixa anar el seu estil tenint el seu espai.

On t’agradaria pintar?
Tinc moltes ganes d’anar a pintar a Nova York i a Los Angeles. Per sort, aquest estiu ho faré. En tinc moltes ganes, és la Meca! Hi vaig amb un col·lega de Vic i un altre de Portugal.