lunes, 4 de julio de 2011

Els protagonistes del VicSona


Open publication - Free publishing - More mas de bigues

Tot i que fa molts dies que no publiquem cap entrevista Informal, avui, en publiquem vuit de cop. Aquesta vegada, una mica diferents. Hem entrevistat i fotografiat els grups seleccionats per tocar els dies 7 i 8 de juliol a la mostra de grups joves VicSona: Artús Roca'n'Roll, Erase, Galcats, Full Eggs Rhythm, Bonobos, Canvi de Plans, Emma Goldman i Mates Mates. La cosa promet! Us esperem a l'Orfeó!

http://www.vicjove.cat/2011/06/vicsona-2011-els-protagonistes.html

Moltíssimes gràcies a tots els grups, al Vic Jove, a en Josep Maria, al Mas de Bigues... a tothom!!

Entrevistes: Sara Blázquez
Fotografia: Mia Coll

miércoles, 8 de junio de 2011

“A les acampades s'ha recuperat l'espai públic per a l'ús públic”


“No sóc ni dels més perjudicats, ni dels més beneficiats. Estic a l'atur, he cobrat fins aquest mes passat. Les feines que he tingut han estat temporals, i amb això he anat fent. Estic acabant l'últim any de Ciències Polítiques. I el futur no és gaire esperançador.” Amb 25 anys, Albert Castells reclama un futur millor des de l'acampada de la Plaça Major de Vic.

Què hi fas aquí? Per què estàs indignat?
Per moltes coses. Estem en un moment on estan canviant moltes coses, estem perdent molts drets que s'havien guanyat a base de lluites. S'estan prenent decisions que depenen del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, i el Banc Central Europeu, que són institucions molt poc democràtiques, i no em sembla bé que aquesta gent hagi de decidir sobre una cosa tan important com és l'economia, que afecta gairebé tots els aspectes de les nostres vides. Aquesta és la meva indignació. Sento que m'estan robant la vida.

T'imaginaves fa uns anys que ara ens trobaríem així?
Jo crec que ara ha explotat, però és una cosa que s'anava gestant. Vam patir les retallades a l'educació amb el procés de Bolonya, ja feia temps que els sindicats tampoc representaven els drets dels treballadors, ja feia temps que el sistema que tenim, que porta aquesta etiqueta de democràcia, no era capaç de representar els nostres interessos. Jo esperava que arribés un moment que sentíssim que tenim dret a qüestionar-nos el sistema en el que volem viure, que tenim dret a pensar i imaginar altres formes de viure.

Com és el món que t'imagines?
El que està clar és que aquí no hi volem viure, i això ja és molt important. El primer objectiu, que ja s'ha aconseguit, és que es comenci a parlar públicament d'aquestes coses, i que tingui un ressò. Els objectius tots els sabem, el problema és com els portem a terme. Jo vull un món on hi pugui viure i senti que és just, més igualitari, que les decisions que prenguem afavoreixin no les grans empreses, ni els bancs, ni la gent que especula; sinó que ens afavoreixin a tots, on ens puguem comunicar més uns amb els altres, on aquests valors tan individualistes, de competència, de cadascú a casa seva, es trenquin, i es pugui estar al carrer, compartir. Si vivim junts, hem de decidir junts.

Què es fa a les acampades?
S'ha fet una cosa molt important que és recuperar l'espai públic per l'ús públic. Amb la llei del civisme ens havien prohibit una mica l'ús de les places: no es pot jugar a futbol, no es pot patinar, no s'hi pot estar estirat, només es pot tenir una terrassa i anar a la terrassa a consumir. També hi ha una politització de la gent, la gent va allà, i a partir dels seus problemes personals parla de política, i es qüestiona coses. I no es parla de la política dels partits, sinó dels problemes que tenim i com ens afecten. A més, es debat sobre com canviar això, i establir uns objectius mínims, però per mi no és tan important això, és més important el procés. A les acampades s'aprèn, s'aprèn a parlar, s'aprèn a escoltar, a treballar amb assemblea, i es gesta un nou moviment que aposta per un canvi, i com plantejar aquest canvi, com tirar endavant la lluita, i com defensar-nos de tots els atacs que estem rebent.

I d'ara endavant què?
Les acampades s'acabaran tard o d'hora, però ja s'ha demostrat que hi ha tot de coses que no ens agraden, està començant un moviment que no sé com acabarà. El que està clar és que la gent posarà més resistència a totes les polítiques de retallades de drets socials, que serà molt menys tolerant amb els escàndols polítics, i que hi ha una voluntat de mobilització, d'exigència i de construir des de la societat. Si ells no ens ho donen ens ho farem nosaltres.

Què podem fer els joves a nivell quotidià per redreçar el nostre futur?


Hi ha la part del comportament responsable, banca ètica, comerç just... Això és molt important i s'ha parlat molt a les acampades. Però sobre tot el que hem de fer és parlar amb la gent que coneixem, i parlar amb els nostres pares, parlar amb els nostres avis, amb la nostra família, amb la gent que ens trobem al carrer, al bar... Estendre això que s'ha creat a les places. Polititzem una mica la societat, que la gent en parli, que se sàpiga què passa. A nivell col·lectiu podem construir moltes coses, però a nivell personal podem intentar parlar amb la gent i fer que tot vagi creixent, que no ens hem de deixar trepitjar ni a la feina, ni pels bancs, i que hem de defensar els nostres drets. Aquest és el canvi d'actitud que és més important. La resta ja l'anirem trobant.
Escolta la música que agrada al nostre entrevistat, escolta la llista de reproducció de l'Albert Castells  a:
Fotografia: Mia Coll
Enmtrevista: Sara Blázquez   

martes, 24 de mayo de 2011

“Compartir és viure”



És com un retorn a l'origen. Tant Oriol Sala com Kilian Quincoces van començar la seva relació amb el món de l'hosteleria al Gravat, on es van conèixer, el primer com a cuiner i el segon com a cambrer. “Jo vaig començar aquí per necessitat, necessitava una feina i un sou”, diu Sala, “i mica en mica em va anar fent gràcia la cuina”.
Després de treballar uns anys al Gravat “per necessitat”, Oriol Sala s'ha anat cuinant una interessant trajectòria com a cuiner. Ha estat a les cuines de restaurants com L’Estanyol, Ca l’U, El Bulli, Les Petxines o La Panxa del Bisbe, al costat de cuiners com Nandu Jubany, Jordi Parramon, Paco Guzman o Xavi Codina. També ha treballat a Nova York, on va fer de xef d'un restaurant de cuina catalana a Manhattan. “Són llocs on he entès més que après”, diu Sala. El jove cuiner, de formació luthier, es treu mèrit. “Al Gravat fem una cuina normal, però de tot arreu, i fem servir tècniques molt barrejades. Sembla contradictori, però el conjunt té molt sentit”.

Qui dóna la cara i la benvinguda, però, és Kilian Quincoces. El seu destí tampoc anava encaminat a l'hosteleria, de fet, va cursar estudis de cinema. “Gaudeixo molt amb aquesta feina, és molt dura però et dóna moltes satisfaccions. T'ho pots arribar a passar molt bé, passen coses molt divertides i molt maques”, assegura Quincoces. I és que el Gravat no és només un bar o un restaurant, “intentem fer les coses d'una altra manera”, diu el jove cambrer. Per ell, el més important és que “la gent estigui a gust al màxim. La gent està responent molt bé i és molt gratificant. És una satisfacció professional que la gent acabi contenta i t'ho digui”.
Els dos joves han intentat recuperar l'esperit de l'emblemàtic Gravat, obert des de 1995 al carrer Sant Miquel de Vic. “Abans era el bar de tothom, i ara volem que també ho sigui”, diu Quincoces. A més, han volgut ressuscitar l'activisme cultural que sempre l'ha caracteritzat. Al bar s'hi fan exposicions, concerts, i espectacles escènics de petit format. Ara, per exemple, les parets del Gravat acullen una exposició sobre l'amor, on han participat més d'una cinquantena d'artistes de disciplines ben diferents. “Tothom qui ve pot arribar a exposar el seu art al Gravat”, diu en Kilian.
Després de traspassar la porta, sembla que l'art sigui a les parets, però no s'acaba aquí. Dins la cuina, l'Oriol fa una feina artesanal, barrejant tècniques, textures i sabors, “El més maco és poder-ho compartir. Compartir és viure”.


 pots saber més coses dels nostres entrevistats a :














Entrevista: Sara Blázquez
Fotografia: Mia Coll

martes, 10 de mayo de 2011

"Buscant la perfecció, encara ets més infeliç"




   Són iguals però diferents, els canvia el pentinat, però la resta és el mateix. A cadascuna li falta un sentit, però no se n'adonen. Així són les nines de la Núria Vall Saborit, de 33 anys, una col·lecció de sis quadres pintats sobre fusta de cirerer, que fins el 29 de maig estan exposades al Casino de Vic. Nununina, així es diu la mostra.
“El que vull transmetre és l'acceptació d'un mateix, amb les seves limitacions”, diu Vall. Però les seves creacions són també una crítica a la societat, “no es pot ser perfecte. Buscant la perfecció encara ets més infeliç. Tu decideixes si t'acceptes tal com ets i ets feliç, o busques ser com no ets, i ets infeliç”. Ella, sens dubte, ha triat la primera opció. “He trobat una cosa que m'identifica, que em fa sentir bé”.
Li encanta l'art japonès, pinta sobre fulloles de cirerer amb oli, “volia donar importància al suport, m'agrada que la pintura quedi transparent”. A més, té la mania de pintar només amb colors primaris, “i si en necessito d'altres, els creo”. Les seves creacions són molt senzilles, però molt delicades. L'expressió de les nines no et deixa indiferent, com nines de porcellana.
La idea va néixer quan, fa un any, la Núria sempre es pintava a ella mateixa, però sempre trista. Ella no se n'adonava, però les seves pintures li van fer veure que estava desanimada. “És curiós perquè aquest bloqueig m'ha ajudat a obrir-me”. Les nines, en el fons, són ella mateixa.
Nununina és el projecte final d'Arts Aplicades al Mur, que la Núria està estudiant a l'Escola d'Arts i Oficis de Vic. Però el projecte no s'acaba aquí. Inconscientment, sempre hi ha barrejat roba a les seves creacions, “no m'agrada el món de la moda de passarel·les, ni tan sols em compro roba de temporada, però m'agrada”, i aquest no és una excepció. Amb només quinze anys va aprendre a fer banyadors, i ara ja en té una col·lecció esperant per ser estampats amb les sis nines. Núria Vall ha creat com una marca personal.
“Abans tenia por d'equivocar-me, però ara tinc ganes de moure l'obra, d'ensenyar-les”. La Núria Vall ha descobert que la satisfà fer aflorar sensacions en els altres amb les seves nines, i això la motiva, “molta gent m'ha dit que li ha agradat. Jo no m'havia plantejat ensenyar les coses que pintava, però ara m'he motivat”. Repte superat.
Viu envoltada d'art. La Núria treballa a la Galeria d'Art El Carme, de Vic, “això m'ha aportat passió per l'art. Sóc fanàtica. He anat a Londres només a veure museus”. Vall és conscient que cada vegada aprecia més l'art, i es va obrint a altres disciplines artístiques. Li encanta. “M'agradaria poder pintar i viure d'això”, diu, però no renega del que ara té, “m'agradaria combinar les dues coses”.

 
  
Escolta la música que agrada a l'entrevistada, escolta la llista de reproducció de la Núria Vall Saborit a:
 




 
I si vols saber més sobre el que fa: http://nununina.blogspot.com/




Fotografia: Mia Coll
Entrevista: Sara Blázquez

lunes, 2 de mayo de 2011

“La muntanya no és un rocòdrom”


Compagina la seva feina d'integrador social en un institut de Vic amb la seva gran passió: l'escalada. Ferran Guerrero té 33 anys, i des dels 14 que hi està implicat, “és un món que t'enganxa”. Però és que en Ferran no escala i prou, sinó que també és un dels impulsors de la sala de boulder La Farinera de Vic, i dissenya preses d'escalada per a diverses empreses.
Natural de Barcelona, va treballar durant anys en una sala de boulder, i allà hi va fer molts contactes, “una cosa porta a l'altra”, diu, “i em van proposar muntar Bloc Area, una empresa de construcció de preses d'escalada, que ara es diu Gárgola”. Anys després el destí el va portar a Vic, i es va adonar que “no hi havia cap lloc per entrenar”, així que va decidir muntar una associació i una sala d'escalada amb tres companys més.
“No conec cap altra cosa que t'enganxi tant”, diu Guerrero, “i amb Internet encara és pitjor perquè la gent hi penja vídeos, creen blogs... A més, s'està creant un mercat com als Estats Units, de roba, sales d'escalada... És una manera de viure”. Ell mateix va crear un blog fa més de tres anys, el que potser no s'esperava és que arribaria a tenir una mitjana de 500 visites diàries. “Parlo de tot el que conec sobre l'escalada. Hi penjo vídeos, croquis, llocs, patrocinis, faig ressenyes de pel·lícules... Estic al dia de tot el que passa al món de l'escalada, però hi ha gent que està molt obsessionada i no sé si això és bo o dolent. A mi em comença a preocupar”.
Els aficionats osonencs a l'escalada potser el coneixen per ser un dels impulsors de La Farinera, la única sala d'escalada de la comarca. “Buscàvem un petit local per entrenar nosaltres, i per si volia venir més gent”. I van trobar La Farinera, una antiga fàbrica. Ara són una associació esportiva, i fins i tot tenen un equip de competició, “són quatre nanos que competeixen en les modalitats d'escalada esportiva i boulder”. Dos d'ells estan a la selecció catalana.
El cap d'en Ferran no para d'imaginar i crear nous projectes, per això no és d'estranyar que el seu somni sigui aconseguir una fàbrica gegant i muntar el rocòdrom més gran de Catalunya, “tinc temps i tots els coneixements”. De moment, però, es conforma a fer créixer La Farinera, que té 65 socis fixes i per on hi passen més de 100 persones cada setmana.
La seva passió passa, fins i tot, pel disseny de noves preses per les parets de les sales d'escalada. En Ferran és també impulsor de la marca Psyco, “aquí hi ha moltes preses europees, però als Estats Units hi ha preses gegants i diferents. Jo volia aportar el que ningú aportava aquí”. Fins que una empresa el va fitxar. Després d'una aturada va penjar a la xarxa fotografies de preses que havia dissenyat. “Va ser un fenomen, la gent es torna boja”. Actualment, Psyco dissenya per a empreses com Gárgola, Rocódromo i Didak's, “sóc un friki de la presa”, afegeix rient.
“Amb 20 anys volia viure de l'escalada, però amb 33 ja sé que això no és viable”, reconeix Guerrero. Tot i així, és un referent en el món de l'escalada, i cada dia es relaciona amb molts joves que s'endinsen en aquest món. Què els diries? “Molts d'ells no respecten la muntanya, es pensen que és un rocòdrom, però l'entorn és molt fràgil. Hi ha moltes zones que s'estan tancant i d'altres que estan massificades. Jo els diria que cuidin el que hi ha”.  

 
 
Fotografia: Mia Coll
Entrevista: Sara Blázquez

  Escolta la música que agrada al nostre entrevistat
    Escolta la llista de reproducció de Ferran Guerrero a:

I si vols saber més sobre el que fa: 
 




martes, 19 de abril de 2011

“Els joves d'ara som la generació més formada amb feines menys qualificades”


És l'orientadora laboral de l'Oficina Jove d'Osona. Ajuda joves d'entre setze i trenta-cinc anys a buscar feina o fer-se el seu propi projecte professional. “Els ajudo a fer el currículum, la carta de presentació, els dono eines perquè ells sols puguin resoldre els dubtes que tinguin.”, diu la Michela Silocchi, de només 24 anys.
Tot i que l'oficina està ubicada a Vic, la Michela atén joves de tota la comarca, “la majoria de joves que venen tenen poques eines per fer-ho sols, busquen feina, alguns provenen del fracàs escolar, altres volen canviar de feina”. I és que segons diu, la seva ocupació li permet tractar, sobre tot, amb dos perfils de joves “aquells que fa deu anys van deixar d'estudiar per anar-se'n a treballar, i ara amb la crisi s'han quedat sense feina; i joves molt formats que fan feines no qualificades.” Davant aquest problema, Silocchi no dubta a assegurar que “els joves d'ara som la generació més formada amb feines que no són per nosaltres”.
Potser és per això que molts joves es plantegen la idea de marxar a treballar a l'estranger. I qui millor per assessorar aquesta demanda que la Michela, que ho ha viscut en primera persona. Ella va néixer a Itàlia, a un poblet prop de Parma, on hi va estudiar Educació Social i Cultural a la Universitat de Bologna. “M'agrada viatjar, i tenia molt clar que volia fer un Erasmus”. El més curiós de tot és que el que no tenia clar era el seu destí, “ho vaig decidir llançant una moneda a l'aire”, i la moneda va dir Vic.

“Jo recomano marxar a l'estranger, és una experiència molt enriquidora, és un canvi de tot: de quotidianitat, de ritme, de gent, adquireixes seguretat...”. Aquests són els avantatges a nivell personal, però per altra banda “està marxant gent amb molt coco”, diu la Michela. Viatjar, segons ella, entra dins el procés de formació, “els joves ens hem de formar tant professionalment, com personalment”.
La Michela Silocchi volia marxar un any, però ja en fa cinc que és a Vic. “Vaig decidir quedar-me a viure aquí i continuar els estudis a distància”. Tant li ha agradat aquest canvi , que va acabar els seus estudis amb una tesi sobre l'educació de Catalunya abans i després del franquisme. “Em va agradar molt perquè he entès el que hi ha darrera la història de Catalunya, m'ha permès entendre les dinàmiques que hi ha aquí, i compartir-les”.

No és gaire difícil copsar que el que més satisfà la Michela de la seva feina és poder ajudar la gent, “els joves som el col·lectiu amb més dificultats”, diu, “jo vaig viure aquestes dificultats com a estrangera, i m'hagués agradat que algú m'ajudés”. Ella està contenta quan veu els joves contents. I no és gaire difícil la creació de complicitat amb la Michela, “el procés no és gens burocràtic, és de tu a tu, de jove a jove”. Però no oblidem que l'atur juvenil és d'un 40% a Catalunya. Una recomanació? “Formar-se com a professionals, com a persones, amb allò que els agrada, crear-se un projecte professional. La vida dóna moltes voltes, però hem de tenir clar cap a on volem anar, i no perdre ànims i autoestima. El més important és entendre que no és un problema individual, sinó que és un problema social.”
“Que com em veig d'aquí uns anys? Em veig aquí, animada a seguir amb aquesta feina, o en l'àmbit dels joves i del treball, amb moltes idees i inquietuds”.

  Escolta la música que agrada  a la nostra entrevistada
    Escolta la llista de reproducció de la Michela a:


I si vols saber més sobre el que fa:

Entrevista: Sara Blázquez
Fotografia: Mia Coll

martes, 5 de abril de 2011

“El mateix dia que collim la verdura, l'entreguem”

 
En David (29) era pintor, i la Mima (25) estudiava infermeria. Si hi havia alguna cosa que els unia és que no coneixien gaire res del món hortícola. Tot i així, van començar a fer-se els seus propis aliments, com una activitat més aviat lúdica. Veient que la gent els demanava productes, van decidir dedicar-s'hi. “Han estat les ganes les que ens han ensenyat a anar fent i a anar agafant experiència, així com anar fent errors i corregint-los”. Després de fer algun curs i consultar molts llibres, van començar a vendre caixes de verdura ecològica. Actualment fan cap a seixanta caixes cada setmana, “ha estat un creixement completament orgànic”.  
Ara fa uns tres anys que en David i la Mima venen caixes de verdura ecològica, de temporada, de les verdures que ells mateixos cultiven a Manlleu, a Hort Viu. “Es tracta d'oferir aliments de proximitat i sans, que no contenen cap mena de pesticida, ni cap producte químic ni tòxic”. Les caixes de verdura d'Hort Viu són sempre variades, porten el producte de temporada, “a l'estiu són molt exuberants i vistoses, i a l'hivern és una mica més monòton, però sempre hi ha alguna cosa per guardar”. En David es dedica més a l'hort, i la Mima a la gestió i al contacte amb els clients, ja que Hort Viu fa venta directa, tant venen les caixes des de l'hort, com des dels punts de recollida que tenen a Vic i Manlleu. “El mateix dia que ho entreguem, el mateix dia ho collim”.
“Jo crec que no és tan important que sigui ecològic, que és molt important, com el fet que sigui local, que el menjar no es desplaci horitzontalment”, diu en David, “és un moviment absurd, i una despesa energètica molt gran”. La Mima hi està d'acord. “La gent té la sensació que per viure en un àmbit rural ja mengen de proximitat, però si ens fixem en tots els camps que hi ha a Osona, tots són per cultius de cereals per fer pinsos que després alimenten uns animals que estan subvencionats, perquè sinó seria completament insostenible. I com que no sabem què fer amb els residus, contaminem les aigües, és una cosa absurda”. La jove parella aposta per un model on es dediquin més camps a fer horta, “que és energia primària, que directament se la mengen les persones, i que el cost energètic és menys”, un model més sostenible.
Hort Viu cultiva tota la varietat hortícola possible, a més de fer patates per guardar, i en alguns camps fan cereals pel consum humà, “per fer pa o per menjar com a gra”. Són del parer que com més variada és una alimentació, més sana és. A partir d'ara, a més, per donar una mica més de qualitat a les cistelles, “volem posar-hi plantes aromàtiques, culinàries i medicinals”.
Un dels elements que més han treballat aquests joves és el contacte directe amb els seus clients. Cada setmana els envien un correu electrònic, i també actualitzen el seu blog, des d'on expliquen les feines que han estat fent, els canvis de clima, què és el que planten, el que cullen, “perquè la gent tingui una mica de contacte amb els processos naturals”, i també hi anuncien les jornades de portes obertes a l'hort, que celebren un cop cada mes, i on poden reforçar aquest contacte tan directe.
Els dos joves han mantingut els preus des que van començar: la caixa petita (per unes dues persones), a 9€, i la caixa gran, per a fins a cinc persones, a 14€. “El fet que no hi hagi intermediaris, i el fet que no puguin triar fa que establim un tracte: no triar però tenir més quantitat”, diu en David, “i aquest mateix fet fa que ells mengin molta més verdura, i gastin menys en altres coses”, afegeix la Mima.
Us veieu així per sempre? Esperem que sí, som feliços.



Fotografia: Mia Coll
Entrevista: Sara Blázquez
  Escolta la música que agrada als nostres entrevistats
    Escolta la llista de reproducció de la Mima i en David a:
 
 
I si vols saber més sobre ells i el que fan: