“No sóc ni dels més perjudicats, ni dels més beneficiats. Estic a l'atur, he cobrat fins aquest mes passat. Les feines que he tingut han estat temporals, i amb això he anat fent. Estic acabant l'últim any de Ciències Polítiques. I el futur no és gaire esperançador.” Amb 25 anys, Albert Castells reclama un futur millor des de l'acampada de la Plaça Major de Vic.
Què hi fas aquí? Per què estàs indignat?
Per moltes coses. Estem en un moment on estan canviant moltes coses, estem perdent molts drets que s'havien guanyat a base de lluites. S'estan prenent decisions que depenen del Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial, i el Banc Central Europeu, que són institucions molt poc democràtiques, i no em sembla bé que aquesta gent hagi de decidir sobre una cosa tan important com és l'economia, que afecta gairebé tots els aspectes de les nostres vides. Aquesta és la meva indignació. Sento que m'estan robant la vida.
T'imaginaves fa uns anys que ara ens trobaríem així?
Jo crec que ara ha explotat, però és una cosa que s'anava gestant. Vam patir les retallades a l'educació amb el procés de Bolonya, ja feia temps que els sindicats tampoc representaven els drets dels treballadors, ja feia temps que el sistema que tenim, que porta aquesta etiqueta de democràcia, no era capaç de representar els nostres interessos. Jo esperava que arribés un moment que sentíssim que tenim dret a qüestionar-nos el sistema en el que volem viure, que tenim dret a pensar i imaginar altres formes de viure.
Com és el món que t'imagines?
El que està clar és que aquí no hi volem viure, i això ja és molt important. El primer objectiu, que ja s'ha aconseguit, és que es comenci a parlar públicament d'aquestes coses, i que tingui un ressò. Els objectius tots els sabem, el problema és com els portem a terme. Jo vull un món on hi pugui viure i senti que és just, més igualitari, que les decisions que prenguem afavoreixin no les grans empreses, ni els bancs, ni la gent que especula; sinó que ens afavoreixin a tots, on ens puguem comunicar més uns amb els altres, on aquests valors tan individualistes, de competència, de cadascú a casa seva, es trenquin, i es pugui estar al carrer, compartir. Si vivim junts, hem de decidir junts.
Què es fa a les acampades?
S'ha fet una cosa molt important que és recuperar l'espai públic per l'ús públic. Amb la llei del civisme ens havien prohibit una mica l'ús de les places: no es pot jugar a futbol, no es pot patinar, no s'hi pot estar estirat, només es pot tenir una terrassa i anar a la terrassa a consumir. També hi ha una politització de la gent, la gent va allà, i a partir dels seus problemes personals parla de política, i es qüestiona coses. I no es parla de la política dels partits, sinó dels problemes que tenim i com ens afecten. A més, es debat sobre com canviar això, i establir uns objectius mínims, però per mi no és tan important això, és més important el procés. A les acampades s'aprèn, s'aprèn a parlar, s'aprèn a escoltar, a treballar amb assemblea, i es gesta un nou moviment que aposta per un canvi, i com plantejar aquest canvi, com tirar endavant la lluita, i com defensar-nos de tots els atacs que estem rebent.
I d'ara endavant què?
Les acampades s'acabaran tard o d'hora, però ja s'ha demostrat que hi ha tot de coses que no ens agraden, està començant un moviment que no sé com acabarà. El que està clar és que la gent posarà més resistència a totes les polítiques de retallades de drets socials, que serà molt menys tolerant amb els escàndols polítics, i que hi ha una voluntat de mobilització, d'exigència i de construir des de la societat. Si ells no ens ho donen ens ho farem nosaltres.
Què podem fer els joves a nivell quotidià per redreçar el nostre futur?
Hi ha la part del comportament responsable, banca ètica, comerç just... Això és molt important i s'ha parlat molt a les acampades. Però sobre tot el que hem de fer és parlar amb la gent que coneixem, i parlar amb els nostres pares, parlar amb els nostres avis, amb la nostra família, amb la gent que ens trobem al carrer, al bar... Estendre això que s'ha creat a les places. Polititzem una mica la societat, que la gent en parli, que se sàpiga què passa. A nivell col·lectiu podem construir moltes coses, però a nivell personal podem intentar parlar amb la gent i fer que tot vagi creixent, que no ens hem de deixar trepitjar ni a la feina, ni pels bancs, i que hem de defensar els nostres drets. Aquest és el canvi d'actitud que és més important. La resta ja l'anirem trobant.
Escolta la música que agrada al nostre entrevistat, escolta la llista de reproducció de l'Albert Castells a:
Fotografia: Mia Coll
Enmtrevista: Sara Blázquez
